Contra las medidas autoritarias, en defensa de los derechos políticos
La crisis capitalista se ceba en los barrios proletarizados. Los sectores más pobres de la clase trabajadora, especialmente los sectores migrantes, viven en condiciones de miseria y marginalidad en aumento. Las clases medias afectadas por la crisis, que ven peligrar su estilo de vida anterior, ceden al chantaje reaccionario: el proletariado migrante tiene la culpa porque el Estado gasta en él demasiado de lo que debería ser para los de aquí . La burguesía, especialmente pequeña y mediana, se frota las manos, porque, cuanto más rechazo recibe la población migrante, más difícil e inestable se vuelve su vida y más beneficios económicos rinde su explotación.
La derecha, está claro, encarna ese auge reaccionario con gusto. Para los que vivimos en la Comunidad Valenciana, basta con ver las medidas que están instaurando los ayuntamientos de PP-Vox en todo el territorio. Con discursos en torno a la seguridad, la limpieza y la convivencia, la militarización de los barrios de la clase trabajadora ha sido una constante. En Valencia, la alcaldesa Català ha hecho de la instalación de cámaras de videovigilancia su marca personal empezando por Orriols, donde contó con el apoyo de asociaciones de propietarios del barrio, y extendiéndolo progresivamente por Benimàmet, Beniferri y La Punta. El Ayuntamiento también ha presentado una nueva unidad de la Policía Local que actúa contra el botellón y el mercadillo en favor de la «seguridad ciudadana».
Si bien estas medidas no son sorprendentes de gobiernos del PP y Vox, la postura de los partidos de izquierda puede resultar más chocante de entrada, al menos para quien todavía espera una oposición a las tendencias reaccionarias. Por el contrario, ante las medidas del Ayuntamiento de Valencia, las críticas de Compromís no se han dirigido al aumento del control autoritario ni a la criminalización de la condición proletaria. Lejos de ello, el partido más de izquierdas de los que tienen representación en el Ayuntamiento ha apuntado que las cámaras de videovigilancia sólo son una «solución parcial» que debe ir acompañada de mayor presencia policial y ha reivindicado que el mérito de la nueva Unidad de Seguridad es suyo, ya que la gran mayoría de las fuerzas policiales destinadas estaban ya en una «unidad de convivencia» durante el mandato anterior.
Lo que esto nos dice es que no hay nadie en el espectro parlamentario que esté dispuesto a revertir, ni siquiera detener, el reforzamiento autoritario del Estado. No es una casualidad ni una cuestión de voluntad. Los representantes de la política burguesa saben que, para mantener el orden en la situación de crisis y creciente inestabilidad, es imprescindible aumentar el control social y recortar los derechos políticos de la clase trabajadora antes de que consiga un grado de organización suficiente para plantar cara.
Y es que estas medidas que ellos presentan como solución a los problemas de los barrios proletarizados no sólo empeoran la situación de los sectores más pobres de nuestra clase, agravan las condiciones que causan estos problemas y agudizan sus divisiones internas como el racismo, sino que también (y de forma menos publicitada en los discursos de los políticos responsables) merman las condiciones para la organización política más allá de las instituciones. Un claro ejemplo lo encontramos en Castellón, donde el ayuntamiento, con un discurso sobre la limpieza y la convivencia, ha organizado una brigada que se dedica a borrar pintadas y retirar cartelería y pegatinas, así como un operativo policial camuflado para evitar nuevas pintadas. En esta campaña contra la agitación política, ya se ha hecho pública la identificación y toma de acciones legales contra tres militantes adjudicándoles distintos delitos con condenas de hasta tres años de cárcel por dar a conocer su labor política.
Mientras, este martes la policía entraba en la UV para identificar a todos los militantes y participantes de un torneo de voley organizado por la OJS, al tiempo que la seguridad privada del campus retiraba las pancartas admitiendo que tenía órdenes directas de la institución universitaria de destruir toda la agitación política de esa organización. Y la UV no es una excepción, sino un ejemplo más de la dimensión abrumadora que ha tomado el retroceso en los derechos políticos en las universidades y en los barrios. Las instituciones tienen una clara consigna: orden. Y sólo pueden imponerlo mediante la represión y ocultación del conflicto inherente a una sociedad basada en la explotación y la dominación de clase.
No podemos dejarlos hacer. Todo el arco de la política burguesa amenaza nuestra propia existencia. El auge reaccionario que apuntala y profundiza la miseria del proletariado migrante sólo puede enfrentarse con política proletaria, con una organización propia de la clase trabajadora. El recorte de los derechos políticos cumple la función de reprimir y aplastar a todos aquellos que no queramos transigir con su barbarie. El futuro es incierto, pero hay algo seguro: todo dependerá de nuestra capacidad de organizar una respuesta a la altura. En ese camino nos encontrarán.
—————————————————-
Contra les mesures autoritàries, en defensa dels drets polítics
La crisi capitalista s’acarnissa als barris proletaritzats. Els sectors més pobres de la classe treballadora, especialment els sectors migrants, viuen en condicions de misèria i marginalitat en augment. Les classes mitjanes afectades per la crisi, que veuen perillar el seu estil de vida anterior, cedeixen al xantatge reaccionari: el proletariat migrant en té la culpa perquè l’Estat gasta en ell massa d’allò que hauria de ser per als d’aquí. La burgesia, especialment petita i mitjana, es frega les mans, perquè, com més rebuig rep la població migrant, més difícil i inestable es torna la seva vida i més beneficis econòmics ret la seva explotació.
La dreta, està clar, encarna aquest auge reaccionari amb gust. Per als que vivim al País Valencià, només cal veure les mesures que estan instaurant els ajuntaments de PP-Vox arreu del territori. Amb discursos al voltant de la seguretat, la neteja i la convivència, la militarització dels barris de la classe treballadora ha estat una constant. A València, l’alcaldessa Català ha fet de la instal·lació de càmeres de videovigilància la seva marca personal començant per Orriols, on va comptar amb el suport d’associacions de propietaris del barri, i estenent-ho progressivament per Benimàmet, Beniferri i La Punta. L’Ajuntament també ha presentat una nova unitat de la Policia Local que actua contra el botellón i el mercat ambulant en favor de la «seguretat ciutadana».
Si bé aquestes mesures no són sorprenents de governs del PP i Vox, la postura dels partits d’esquerra pot resultar més xocant d’entrada, almenys per a qui encara n’espera una oposició a les tendències reaccionàries. Contràriament, davant les mesures de l’Ajuntament de València, les crítiques de Compromís no s’han dirigit a l’augment del control autoritari ni a la criminalització de la condició proletària. Lluny d’això, el partit més d’esquerres dels que tenen representació a l’Ajuntament ha apuntat que les càmeres de videovigilància només són una «solució parcial» que ha d’anar acompanyada de major presència policial i ha reivindicat que el mèrit de la nova Unitat de Seguretat és seu, ja que la gran majoria de les forces policials destinades ja estaven en una «unitat de convivència» durant el mandat anterior.
El que això ens diu és que no hi ha ningú a l’espectre parlamentari que estigui disposat a revertir, ni tan sols aturar, el reforçament autoritari de l’Estat. No és una casualitat ni una qüestió de voluntat. Els representants de la política burgesa saben que, per mantenir l’ordre en la situació de crisi i creixent inestabilitat, és imprescindible augmentar el control social i retallar els drets polítics de la classe treballadora abans que aconsegueixi un grau d’organització suficient per a plantar-los cara.
I és que aquestes mesures que ells presenten com a solució als problemes dels barris proletaritzats no només empitjoren la situació dels sectors més pobres de la nostra classe, n’agreugen les condicions que causen aquests problemes i n’aguditzen les divisions internes com el racisme, sinó que també (i de manera menys publicitada en els discursos dels polítics responsables) minven les condicions per a l’organització política més enllà de les institucions. Un clar exemple el trobem a Castelló, on l’ajuntament, amb un discurs sobre la neteja i la convivència, ha organitzat una brigada que es dedica a esborrar pintades i retirar cartelleria i enganxines, així com un operatiu policial camuflat per evitar noves pintades. En aquesta campanya contra l’agitació política, ja s’ha fet pública la identificació i presa d’accions legals contra tres militants adjudicant-los diferents delictes amb condemnes de fins a tres anys de presó per donar a conèixer la seva tasca política.
Mentrestant, aquest dimarts la policia entrava a la UV per a identificar tots els militants i participants d’un torneig de vòlei organitzat per l’OJS, alhora que la seguretat privada del campus retirava les pancartes admetent que tenia ordres directes de la institució universitària de destruir tota l’agitació política d’aquesta organització. I la UV no és una excepció, sinó un exemple més de la dimensió aclaparadora que ha pres el retrocés en els drets polítics a les universitats i als barris. Les institucions tenen una consigna clara: ordre. I només poden imposar-lo mitjançant la repressió i l’ocultació del conflicte inherent a una societat basada en l’explotació i la dominació de classe.
No podem deixar-los fer. Tot l’arc de la política burgesa amenaça la nostra mateixa existència. L’auge reaccionari que apuntala i aprofundeix la misèria del proletariat migrant només es pot enfrontar amb política proletària, amb una organització pròpia de la classe treballadora. La retallada dels drets polítics compleix la funció de reprimir i aixafar tots aquells que no vulguem transigir amb la seva barbàrie. El futur és incert, però hi ha una cosa segura: tot dependrà de la nostra capacitat d’organitzar una resposta a l’alçada. En aquest camí ens trobaran.
